domingo, 28 de marzo de 2010

El castillo del duque Barbazul en el Palau de la Música


A kékszakállú herceg vára, o traducido del húngaro, El castillo del duque Barbazul, de Béla Bartók, es una obra con una música fascinante que necesita de una orquesta numerosa y de un director que sea capaz de manejarla con destreza, pues es una partitura difícil de ejecutar, que no de escuchar. También es especialmente difícil para los cantantes, que se enfrentan a un pentagrama repleto de cromatismos en el que el ritmo viene marcado por la prosodia de la lengua húngara, tan inaccesible para cualquiera que no sea un hablante nativo.

Josep Pons cumplió con su parte, dirigiendo con efectividad a una Orquestra de València que sonó mejor de lo habitual. Pons supo dar cohesión a una obra en la que las pausas orquestales son numerosas y que en manos de un director menos atento al conjunto puede sonar como una colección de retales y no como una pieza única. Tanto los tempi como las dinámicas fueron elegidas con maestría.

Jane Irwin, la joven soprano que cantó el papel de Judit, compuesto en realidad para mezzo, me gustó bastante. Su voz es grande y sus registros agudo y medio son redondos y seguros. El registro grave, que lo tiene, está separado del resto y resulta menos audible. La interpretación fue quizá algo fría, pero idiomática y correcta.

Sir Willard White tiene, como ya sabíamos, un vozarrón de auténtico bajo, con un sonido muy noble, que debido a la edad suena algo desgastado, sobre todo en los extremos. Lleva muchos años cantando el papel de Barbazul y eso se nota en su dominio de la situación y en la forma en la que compensa con su presencia y su carisma las posibles deficiencias vocales lógicas en un cantante tan veterano.

Fue una lástima que desde el Palau de la Música no se optase por jugar con la iluminación para representar las siete puertas del castillo, algo que podría haberse hecho sin un excesivo gasto y que habría convertido esta versión concierto en casi una escenificación. Aún así, la música tan descriptiva de Bartók nos sumergió en el mundo interior de Barbazul durante toda la obra.

13 comentarios:

maac dijo...

No se me había ocurrido lo de la iluminación, no la eché en falta pero tampoco hubiera sido mala idea, me encantó White y la dirección de Pons, poco más que añadir a lo que ya has dicho, estoy de acuerdo en todo, la verdad es que pasó como un suspiro, hay sinfonías más cortas que se me hacen más pesadas.

Titus dijo...

Sí, a mí también se me pasó volando. El castillo es un operón, una obra fundamental con la que es imposible no disfrutar, y además estuvo muy bien servida.

Lástima que no te pudieras quedar al post-castillo, nos lo pasamos muy bien.

Atticus dijo...

Estoy de acuerdo con maac en que se pasó volando.
La dirección de Pons es de las mejores que he visto últimamente al frente de la orquesta de Valencia, lo que tiene aun más mérito por la dificultad de la obra.
Lo que me sigue exasperando de esta orquesta es la apatía y desgana que muestran algunos de sus componentes. Sólo les falta mirar el reloj y bostezar. Parece que estén picando en la mina en lugar de trabajando en algo que les gusta. No resisten comparación, en talante y actitud (y menos en virtuosismo claro), respecto a la orquesta de Les Arts.
A mi me gustaron bastante tanto Irwin como White (aunque es verdad que a éste se le va notando la edad, pero su presencia sigue siendo imponente)

Atticus dijo...

El post castillo fue sensacional. Realmente lo pasé muy bien. Si no nos llegan a aplicar el horario de cierre creo que aun estaríamos allí.
Sólo se echó de menos al amigo maac.

Joaquim dijo...

Es curiós Titus, que la Irwin em deies que la titllaven en algunes webs, com a contralt i tu ens comentes que a la Judith, el greu perdia consistència.
En realitat deu ser una soprano amb tendència a dramàtica.
L'òpera és magnífica i si la versió és bona passa sempre volant, és clar que no arriba a l'hora de durada.

Titus dijo...

Atticus, es verdad, si no nos llegan a echar todavía estamos allí. Y eso que intentamos convencerlos para que nos dejasen estar una hora más por el tema del cambio horario.

Ah, y el director de cuyo nombre no nos acordábamos es Javier Fesser, no Juan Luis ni José Luis.

Joaquim, tens raó en el que dius sobre la Irwin, és una soprano amb cos, però mai una contralt, ni tan sols una mezzo, encara que tinga la Brangane en repertori. Em recorda el que va passar quan va vindre Judit Nemeth a cantar la Kundry del Parsifal, també l'anunciaven com contralt i al final era soprano i prou. Això sí, Irwin em va agradar més que Nemeth.

GLÒRIA dijo...

Estava convençuda d'haver-te deixat un comentari felicitant-te per aquest post que em fa perdre la por d'escoltar aquesta òpera. La tinc fa tems sense desprecitar en espera de que algú, tu, me la feu assequible. La culpa la té uns concerts de violí de Bartók que vaig escoltar fa molt anys i no hi estava preparada. Estic segura que ara aquelles síncopes i dissonàncies m'encantarien.
Bona setmana!

Titus dijo...

Glòria, per alguns dels que vàrem anar a sopar després de la funció, aquesta òpera es situava en el límit del que estan disposats a escoltar. En canvi altres, entre els que estic jo, pensem que aquesta és una òpera molt accessible ja que la música, tot i estar plena de cromatismes i dissonàncies, és molt descriptiva i en cap moment ens perdem com pot passar amb altres obres. Per alguns dels que vàrem anar aquest va ser el seu primer contacte amb l'obra i a tots els va agradar, així que ja saps, no li tingues por que segur que t'agradarà. Això sí, és imprescindible el libreto per poder entendre-la i gaudir-la. Si no el tens, el pots obrindre d'ací:

http://www.kareol.es/obras/elcastillodebarbazul/barbazul.htm

GLÒRIA dijo...

En prenc nota. Agraïda!

Anónimo dijo...

Sóc nou per ací. He conegut aquest blog i el de Atticus mitjançant el de Joaquim, In fernem Land. Agrair a Titus i a tots els participants la seua tasca.

Sobre l'Orquestra de València, a mi em fa l'efecte que es crfeix quan interpreta òpera en versió concert. Almenys és la impresió que tinc després d'anys de sentir-la amb diversos directors.

En va encisar el concert del dissabte. Se'm féu tan curt que mot a gust l'haguera tornat a sentir en una hipotètica segona part. Bartok és un dels compositors postwagnerians que més m'agraden. ës una llàstima que es programe tan poc d'ell.

Quant al cas que ens ocupa, una vetlada excel.lent des de tots els punts de vista. Fart com està un de tanta escenografia rídicula, cada vegada m'atrauen més les que són en versió concert, i més si es fan a uns preus tan populars com els d'aquest Palau. Una pena que dure tan poquet el Castell del senyor de la barba blava.

No sé si quedaran entrades o no, però qui no en tinga que córrega a per una per vore la divina Waltraud Meier, que ens uns mesos ens va a oferir el regal de la seua presència com a Kundry en el segons acte de Parsifal, versió concert, sense haver de disfressar-se de mòmia -com en algun altre Parsifal- . Segur que estarà tan bé com en la ocasió anterior quan cantà uns dels seus altres papers magistral: la Isolda de Tristany. Esperem que la Coral Catedralícia estiga a l'altura. Una pena que el Cor de la Generalitat se l'haja quedat en exclusiva frau Helga.

Un cordial salutació.

Rex.

Titus dijo...

Rex, gràcies a tu pel teu comentari.

Jo a l'Orquestra de València no la tinc molt escoltada, com que no sóc de València normalment quan hi vaig és per veure alguna cosa a Chez Helga, molt poques vegades a Chez Mayren. Sí que és veritat que de les vegades que l'he escoltat, aquesta és la que més m'ha agradat.

El Castell, pel que veig, s'ens va fer curt a tots, això és senyal de que tot va anar bé. En el que no estem d'acord és en allò que dius de l'escena. Per mi l'escena és una part importantíssima de l'òpera i sempre és desitjable. Una altra cosa és que algunes no ens agraden (encara que a Les Arts tampoc ens podem queixar massa, la major part han sigut com a mínim correctes) i una altra que siga millor prescindir d'elles. Les versions concert per mi sempre seran un sucedani de l'autèntica òpera.

Respecte al concert de Waltraud Meier, al que encara no sé si podré anar (segurament quan ho sàpiga ja no quedaran entrades, per desgràcia), estic segur que la Coral Catedralícia ho farà bé, com ho han fet sempre que els he escoltat.

Espere seguir comptant amb els teus comentaris, Rex.

Salutacions.

Anónimo dijo...

Hola Titus:

Està clar que l'òpera té una part musical i una altra de teatral, són les dues cares de la moneda. El que passa és que, més vegades de les que voldríem, la part teatral és tan horrible que guanyes si tanques els ulls, ja que pot arribar a fer-te no gaudir de la música. A mi em passa, p.e., en un DVD de Parsifal de Opus Arte, amb la Meier de mòmia i Ventris d'Últim Mohicà o de samurai. Apaques la tele i sembla que guanye la música.

Això si, si la part teatral és bona i la musical també - com ha passat amb l'Anell de la Fura- el resultat és genial.

També és cert que, per ara, hem tingut molta sort en Les Arts i que, de moment, no han aparegut Bieitos ni fauna semblant.

Felicitats pel blog i fins una altra.

Regí.

Titus dijo...

Ara sí, estem d'acord. Fins una altra!