Hoy os traigo un documento curioso, una de las pocas filmaciones existentes del que para muchos es el padre de los contratenores contemporáneos, Alfred Deller. Se trata de un concierto que tuvo lugar en París en 1972 en el que le acompañaba el laudista Desmond Dupré, como en tantas ocasiones. Le escucharemos cantando la canción Have You Seen But The White Lilly Grow, de autoría desconocida, aunque se sabe que los versos pertenecen a la pluma de Ben Jonson, pues la canción fue originalmente interpretada dentro de su obra de teatro The Devil Is an Ass.
Y a continuación le escuchamos cantar What Then Is Love But Mourning?, con texto de Thomas Campion y música de Philip Rosseter, quien fuera laudista de Jacobo I de Inglaterra.
Vídeos de baroquevoice
13 comentarios:
saludos titus, a veces resulta algo extraño escuchar a los contratenores, y estas melodias me recuerdan a la música de palacio que, he escuchado alguna vez y cantado también con Coral Crevillentina, ha sido un placer volver a escuchar este tipo de voz, gracias titus..........saludos paco
Sí, Paco, es una voz extraña que no gusta a todo el mundo pero que tiene cierto aire de misterio porque hace posible lo imposible, que un hombre, voz grave por naturaleza, alcance agudos propios de una voz femenina. Y por supuesto, más allá de la voz, lo importante es la capacidad de quien canta de utilizarla correctamente, como hace Deller en estos vídeos.
Jo a Deller, curiosament sempre l'escolto com un tenor, trobo que la seva sonoritat és molt masculina.
Crec que no va voler, com si fan ara molts contratenors, emular a les mezzos o sopranos, i ser molt més fidel a altres aspectes estilístics. Ell va ser el precursor de l'esclat actual, per tant el valor és doble.
Aquest home era grandiós.
Sí, tens raó, supose que Deller seria el primer sorprés si poguera escoltar alguns caontratenors actuals cantant parts de mezzo, ell que tant va fer per tornar a la llum el repertori propi dels contratenors.
jo no sé com sonàven els castrati però aquest home em transporta a èpoques pretèrites d'una manera tan convincent que diria que aquells cantants sacrificats, quan eren bons, tenien la veu d'en Deller.
Un post preciós que ret homenatge a un mestre.
Una abraçada, Titus!
Hola Glòria, de nou per ací. Deller és, efectivament, un mestre que va rescatar no només una veu, sino també un estil, una forma d'interpretar un repertori que en el seu temps va ser cantat no només per castrati, sino també per contratenors, falsetistes igual que ell, que ja existien en aquella época i van caure en l'oblit a partir del segle XVIII.
M'he quedat d'una peça!: Sóc dels que no els agrada la veu de contratenor; no sé per què, però em produeix una mena de rebuig..., em fa com patir... No ho sé; no em sé explicar prou bé..., però, en canvi, he escoltat els dos vídeos que has posat i m'han agradat tant la música (preciós el so que el el llaütista treu de l'instrument) com la veu del cantant que l'interpreta.
Potser serà el que diu en Joaquim: que Deller (de qui no n'havia sentit a parlar mai) se l'ha d'escoltar més com un tenor perquè la sonoritat de la seva veu és molt masculina, tot i que jo, als contratenors, tampoc els hi aprecio una sonoritat de veu femenina.
Ai, no ho sé; és un tema que depassa molt tant els mínims coneixements musicals que tinc com l'orella, no massa -per no dir gens- cultivada, tant és així que sempre dic que qui em mana a l'orella és la pell.
Bé, Titus, la qüestió és aquesta: que m'ha agradat moltíssim, però moltíssim de debò! (A més a més Deller és un cognom fàcil de recordar, i Dupré, pensant en la malaguanyada Jacqueline, també em veig en cor de recordar-lo.) :))
Una abraçada, i a veure quan ens treus un “yutub” “splibergrià” (o com es digui i s'escrigui aquest adjectiu).
Assur, jo crec que aquesta masculinitat que apreciem en Deller es troba més en el seu estil tan poc afectat que en questions purament tímbriques. Tímbricament, contratenors actuals com Jaroussky o Mehta i fins i tot antics, com Russell Oberlin, em semblen preferibles. Però estilísticament Deller els supera a tots, doncs és l'espill on caldria que es miraren per comprendre com ha de cantar un contratenor, que és una corda pròpia i no un intent de cantar com una mezzo a partit d'una veu masculina.
Molt bé. molt bé!... Em sembla que ho he entès, Titus: El que no m'agrada dels cantants de la corda dels contratenors -per exemple, d'en Jaroussky-, és, potser, l'excés d'afectació, oi?
Supose que si, però el que estem fent és prou estrany, t'estic dient jo a tu per què no t'agrada Jaroussky a tu, quan a mi sí m'agrada. Però sí, estic convençut que és per això. De fet, de vegades aquesta afectació també s'em fa indigerible a mi, com per exemple ací:
http://www.youtube.com/watch?v=fNWKnXgrroA&feature=related
Disculpa la tardança, però tu també vius en pròpia pell el que signifiquen els començaments de curs, que a nosaltres ens afecten ja a partir de juliol, pel que sé que em sabràs disculpar.
No crec que estiguis fent res d'estrany amb les teves explicacions, home!, ja que gràcies a aquestes m'he “situat” en aquesta corda. He recordat, precisament, que vaig assistir, ja fa anys, a un concert dirigit per Gardiner on un dels solistes del Monteverdi va cantar, com a contratenor, una ària de Bach i que no vaig tenir aquella sensació de “rebuig” amb què tan malament continuo expressant el que sento quan, per exemple, he sentit el que m'has proposat de Jaroussky.
Vaig pensar que potser era perquè, al ser en directe, la “cosa” era diferent, però molt probablement aquell solista fos de la diem-ne “escola” de Deller (ho has vist?: l'he escrit sense mirar, i sense mirar recordo que el llaütista es diu Dupré!) :))
Ara, quan els escolti (vull dir els contratenors) ho faré amb més atenció. Moltes gràcies!
Ah! Una cosa: Saps què m'ha estranyat?... Doncs que Atticcus, amb el fi sentit de l'humor amb què sempre s'expressa i que el caracteriza, no hagi buscat cap similitud, sobretot per la “mise in scène” d'aquests dos vídeos. Oi que sí que és estrany? :))
És que quan vaig escriure aquest post Atticus estava a Salzburg, i quan va tornar el blog estava, com ara, encapçalat per la combinació màgica "Domingo fent de baríton + Gat estupefacte" i evidentment va decidir comentar aquest darrer post. Jo tampoc no m'hauria pogut resistir.
Doncs vinga; a veure si tenim sort (ho escriurem en majúscules i negreta perquè potser així és més fàcil que se n'adoni, eh?:
HOLA, ATTICCUS!... EHEM, EHEM... T'HI HAS FIXAT EN LA "MISE EN SCÈNE" DELS DOS VÍDEOS D'AQUEST POST?...
Publicar un comentario