"Respecto de la vanguardia se me ocurre la siguiente imagen: Estoy sentado en un avión, el cielo es azul, veo un paisaje. De pronto el avión se sumerge en una nube y todo se vuelve gris y blanco. Al principio, ese tono de gris parece interesante porque contrasta con el paisaje anterior, pero al poco tiempo resulta monótono. Cuando salimos de la nube, se ve de nuevo el paisaje, que ya no es el mismo de antes, ha cambiado totalmente. Con Schönberg y la Escuela de Viena, después con la generación de posguerra de Darmstadt y Colonia (a la cual más o menos yo también pertenecí), en este siglo hemos traspasado esa nube de alta entropía. En el preciso instante en que salgo de esa nube, veo -y lo digo de manera sumamente crítica- que hemos compuesto una música horrible. Nosotros todos, mi generación (no me excluyo). Esa música horrible fue una consecuencia de la música dodecafónica, del cromatismo total."
György Ligeti
Extracto de un diálogo entre György Ligeti y Manfred Stahnke disponible AQUÍ.
Vídeo de ElMiusikman
17 comentarios:
Si ho diu ell mateix, no seré pas jo qui li porti la contraria.
Si ho hagués dit jo, sense que ho hagués dit ell, hagués hagut d'escoltar el de sempre.
Doncs d'aquesta colla és dels que encara es fan sentir, encara que sigui amb l'ànim encongit.
Yo tendría que callarme, que estoy mejor, pero debo sumarme a Allau. Aparte de lo de las pelis (esto que has puesto creo que salia en El Resplandor)he oido algunas otras cosas de él, por lo menos interesantes, que si te machacan ya es algo y a veces mucho, como Faulkner.
Joaquim, possiblement el que hauries dit tu, encara que podria haber sigut paregut en la forma, no ho seria en el fons. Si lliges l'entrevista sencera, la següent frase que diu Ligeti és:
"Por eso es que intento trabajar, como usted también, con sistemas híbridos, no con sistemas dogmáticos ni puristas. Por eso me resulta tan revelador lo que hace John Fonville, a quien no conozco personalmente: renunciar a todo sistema."
O siga, que el nou paisatge al que es refereix és encara més lliure que el de l'avantguarda del segle XX. No crec que aquesta imatge siga molt del teu gust.
Allau i José Luis, efectivament, comparat amb altres dels compositors de Darmstadt, com ara Boulez o Stockhausen, la música de Ligeti és molt més humana, arriba al cor fàcilment i té un efecte, en aquest cas encongir-lo. Per això molts d'aquests dogmàtics desconfiaven d'ell i el consideraven massa heterodoxe, com si això fóra negatiu. Per mi, és un dels millors músics de la segona meitat del segle XX, crec que fins i tot ha entrat a formar part de la cultura popular (via cinema, com diu José Luis) i llegint aquest diàleg crec que la seva visió sobre l'avantguarda, sobre Xenakis, sobre Nono, sobre Stockhausen i sobre altres contemporanis, està plena de raó.
És curiós com l'atonalisme on ha fet més fortuna és al cinema, i més específicament al cinema de terror.
Divendres passat vaig assistir a un inusual concert al Liceu (inusual perquè tot el programa estava dedicat a la música de la segona part del segle XX). El més passador va ser el "Concert de Cambra" de Ligeti (també el "Recital I" de Berio, però bàsicament perquè es tracta d'un collage on hi apareix Monteverdi, Verdi i tota la resta).
La paraula de comprovació és "Gummo", un dels Marx menors. M'ho faré mirar.
Crec quer no acabes de tenir una idea gaire clara del meu pensament estètic, però sobretot jo em quedo amb això:
Nosotros todos, mi generación (no me excluyo). Esa música horrible fue una consecuencia de la música dodecafónica, del cromatismo total."
Allau, Ligeti va entrar al cinema per la porta gran amb Kubrick, però abans de fer por a The Shining, ens va obrir la porta a una altra dimensió a 2001 amb la seua obra Lux Aeterna, la banda sonora del famós monòlit:
http://www.youtube.com/watch?v=JnuAaKiX1sg
Sí que és veritat que els films de por han fet ús i abús de l'atonalisme. Potser el fet de que una gran part del públic tinga por a allò que desconeixen, com les avantguardes musicals, contribueix a l'efecte terrorific.
Joaquim, la idea que tinc sobre el teu pensament estètic és la que em faig llegint el teu blog principalment. Pot ser equivocada i de ben segur ho és, ara bé, estic segur que quan Ligeti criticava la seua pròpia música i la dels seus coetànis ho feia des d'un criteri totalment diferent al teu. De fet, la música que ell, en la seua següent frase, defineix com el nou paisatge que surt després de travessar el núvol de l'atonalisme és aquesta:
http://www.divshare.com/download/13879083-d2d
Ara em diràs que aquesta música t'encanta i jo reconeixeré que estava equivocat.
Adoro a Ligeti, tanto por ser uno de los mejores compositores de la segunda mitad del XX (como bien dice Titus), cuanto por su valentía en desenmascarar y librarse de la atmósfera opresiva de las llamadas Vanguardias, y crear sus propias "Atmosphères".
En todo caso, matizando lo que dice, la música dodecafónica es inocente; o más bien, culpable de maravillas como el Wozzeck.
El dodecafonismo no es, en realidad, ni bueno ni malo. Si alguien hace de este sistema un dogma de fe, lo que es malo es el dogma, no el sistema.
Compartimos la admiración por Ligeti, tanto por su calidad como por su vuelo libre.
Ligeti és compositor de música expressiva, avantguardista i gens horrible, no veig la seva música només com un experiment conceptual.
Totalment d'acord, Kalamar. Això és el que diferència Ligeti d'altres contemporànis seus, més interessats per l'experimentació freda i desprovista de sentiments.
Titus,
Aquesta és una música molt original i suggeridora que defuig la melodia i fa que els sorolls copsats s'escoltin amb interès. No obstant això jo, quan em paro a escoltar-la, trobo a faltar imatges i acabo tancant els ulls per veure què surt del so.
I què surt, Glòria?
PS: M'alegre molt de que aquesta música et parega suggeridora i no pas horrible, com el mateix Ligeti diu (encara que no sabem molt bé de quines peces està parlant o si es refereix a la totalitat de la seua obra).
Surten normalment imatges en blanc i negre, túnels, boscos frondosos en hora nocturna, vies de tren, la sensació de fer un camí fosc que ni jo sé on em portarà. Cinema.
Cinema de qualitat, Glòria. Jo et donaria un Oscar.
Titus esta entrada ha dado lugar a un debate interesante... yo no puedo opinar por que no tengo ni conocimientos ni argumentos, pero mira, soy de las respetan las "novedades" he intento explicarme los porqués, solo pido que sean sinceros,...
un abrazo Titus
Yo tampoco tengo conocimientos ni argumentos, pero aquí me tienes, polemizando.
Un abrazo, Pilar.
Publicar un comentario