jueves, 27 de mayo de 2010

Pachelbel, Guardiola i Martí Domínguez


Llegint El País aquest migdia m'he trobat un article de Martí Domínguez titulat Pachelbel i presidit per una fotografia on es podia veure a Pep Guardiola i José Mourinho (la mateixa que teniu damunt d'aquestes línies). Intrigat per la relació entre el músic barroc i els entrenadors de futbol he llegit l'article, que m'ha agradat molt (no sé si perquè s'ho val o perquè apel·la al meu sentiment blaugrana, exaltat després del recent títol lliguer) i he decidit que potser seria adient copiar-lo ací per veure si a vosaltres també vos arriba aquesta comparació entre l'art musical i el futbolístic.

Pachelbel

Em diverteix saber que Eliseu Climent s'ha fet futboler des que va dinar un dia amb Pep Guardiola, acompanyat per Lluís Llach. Imagine que un àpat amb Guardiola pot doblegar la voluntat més ferma, i que desprès d'això s'ha de seguir corprés, i absolutament entregat, la Lliga, la Champions o la Copa del Rei. Mai no he tingut l'ocasió de parlar amb l'entrenador del Barça, però haig de dir que des que hi és entrenant aquell equip que és més que un club, a mi m'ha passat si fa no fa el mateix que a Eliseu, i m'he convertit a aquesta religió guardiolesca. Des de fa dos anys seguisc tants partits del Barça com puc, i fins i tot faig estranyes combinacions per veure els partits retransmesos per aquell canal d'Internet que es diu Justin, i que per a un lletraferit aporta emocions evidents. Pense que no hi ha entrenador en la història del futbol espanyol més impressionant que ell, i ho pense des del dia que va jugar contra l'Inter de Milà, quan la comparació amb Mourinho va quedar a la vista de tothom. Guardiola va perdre però va guanyar, i Mourinho va guanyar però va perdre. Així són les coses del futbol, perquè cadascú va desplegar el seu estil, i la comparació no va deixar cap dubte. Mourinho és l'antifutbol, tediós, plumbi, malcarat i fatu; Guardiola és una coreografia, un ball, un colossal ballet futbolístic. És Mozart, per colps Txaikovski, o fins i tot Bach: la posada en marxa d'una insospitada arquitectura, amb les fugues de Messi, els contrapunts de Pedro, les notes inesperades de Bojan, el cànon pachelbelià de Xavi. Potser Pellegrini siga un bon entrenador, però en el seu equip té massa primers violins, i ningú no sap a què juga, ni quin és el seu estil: depén del dia i de les circumstàncies. En canvi, el Barça sempre interpreta més o menys el mateix partit, sempre és ell, perquè rere seu sempre hi és Guardiola, i funciona com un immens engranatge, sota la batuta d'aquest Karl Bohm o d'aquest Karajan de Santpedor. I allò desperta tota l'admiració dels qui estimem l'art, i ens condueix a voler saber més, a informar-nos, a llegir les planes d'esport, i a veure partits de futbol que mai no hauriem sospitat (cal estar alerta, saber quins seran els rivals, quins són els jugadors del Valladolid o el Xerés). I d'aquesta manera hem caigut en la xarxa de Guardiola, ens hem fet culers, hem gaudit durant tot un any amb els seus partits. Per primera vegada amb molt de temps, lamentem que la Lliga s'haja acabat, com es lamenta quan un bon llibre arriba a l'última plana. Si llegir és rellegir, aquest futbol també caldrà revisitar-lo: estic segur que d'ací a uns quants anys retornaré a assaborir les seues planes més brillants. Ara tan sols desitge que Mourinho fitxe pel Madrid. Així quedarà ben clar que a més Mourinho, més Barça.

Si vos ha agradat, teniu més informació sobre Martí Domínguez a Ca l'Assur.

22 comentarios:

Allau dijo...

Home, l'article està bé i en Guardiola em cau molt bé, però no crec que sigui suficient com perquè comenci a interessar-me el futbol. Potser és que no he dinat prou vegades amb ell ;-)

Baltolkien dijo...

Curiós.
Jo també he llegit l'article i també m'agradat.
Salut i força Barça!!! ;)

Titus dijo...

Allau, si després d'aquest dos anys triomfals no t'has interessat pel futbol, ja ets un cas perdut. Tot i això dinar amb Guardiola i Lluís Llach ha de tindre el seu encant, fins i tots pels no futbolers. Sobre tot si paguen ells.

Balta, força Barça!!! M'alegre de veure't per ací.

Teresa dijo...

Magnífic article, gràcies, Titus, perque se m'havia passat.
El "guardiolisme" es tota una devoció, i la professem uns quants amb ben poc interés pel futbol. És una manera de fer i d'estar. Quin any que vé ens espera, serà ferotge!

Assur dijo...

Al contrari de la meva dona, no sóc gens aficionat al futbol, ni a cap esport, la veritat, però enguany he entrat al “yutub” per veure, al dia següent, els resums que es pengen dels partits que ha jugat el Barça, sobretot, al principi, empès per la curiositat que em provoquen els unànimes elogis que sentia que generava aquest equip.

Enguany no he canviat de seguida d'emissora quan, a la ràdio, començaven algun programa dedicat a aquest esport i, per tant, he escoltat declaracions d'en Pep Guardiola, que m'han semblat sempre intel·ligents de contingut i educades de forma...

En fi, que ara m'adono que jo també, en certa manera, veig que he caigut, com en aquest article diu Martí Domínguez que ho han fet altres persones, a les xarxes d'en Guardiola.

No cal que et digui, amic Titus, com t'agraeixo l'enllaç al post que vaig dedicar a Martí Domínguez, un..., i com li dic, jo, ara?: Biòleg?... periodista?... escriptor?... Tant li fa l'adjectiu, tot i que, empès per la profunda admiració que per Martí Domínguez sento, m'agrada definir-lo com a un humanista.

Parlar, com fa en aquest article, d'un estil de joc com ho és el del Barça i dir que hi veu la posada en marxa d'una insospitada arquitectura musical bachiana, amb les fugues de Messi, els contrapunts de Pedro, les notes inesperades de Bojan, el cànon pachelbelià de Xavi, em sembla una imatge tan esplèndida que de ben segur em tornarà al cap quan, a la propera temporada, em torni a mirar al “yutub”, l'endemà del partit, les millors jugades i, tant de bo!, els gols del Barça.

M'he adonat que havia caigut a les xarxes d'en Guardiola, però sóc molt conscient que, des de fa temps, ja havia caigut a les de Martí Domínguez.

Titus dijo...

Teresa, i tant que serà ferotge, amb Mourinho al Madrid. Però apart de la Lliga hi ha una batalla entre Guardiola i Mourinho que aquest últim mai podrà guanyar, i és la batalla de l'elegància i la moderació. Si apart d'això guanyem la Lliga ja serà massa!

Assur, comentaris com el teu fan més valuosa l'entrada a la que apareixen. Jo a Martí Domínguez només el coneixia per l'entrada que li vas dedicar, que ja em va agradar molt, però amb aquest article, a més d'agradar-me, m'ha tocat la fibra sensible.

paco dijo...

salut titus, avuí per primera vegada en atrevix a esciure al téu bloc, encara que sigui en un roín catalá, per éxe motíu vaij a fer-lo en castellá, muchas veces ocurren paralelismos aunque sean de ó sobre materias muy dispares entre unas y otras, y efectivamente tienes razón al comparar a guardiola por sus formas de ver el futbol con Mózart, creo que lo has asi, ó al menos asi me a parecido entenderlo a mi, guardiola es pura armonización cómo entrenador de fútbol, de la misma manera que mózart a la música, nunca he encontrado en la música de Mozart ninguna nota "discordante" es puro lirismo su música, también citas a lluis llach, que para mi ha sido la mejor voz en cuanto a cantaautores, dicho ésto, manifestarte que tu blog siempre me ha fascinado por a calidad de tus argumentos cómo la música y cantantes que has puesto, y por último y si me lo permites me quedo en tu blog, molt grat per tot titus.....abraçades paco

Titus dijo...

Paco, moltes gràcies per comentar i per quedar-te. Veig que l'armonia guardiolinana també t'ha captivat, com a Martí Domínguez i a mi mateix. una abraçada.

Atticus dijo...

Genial Martí Domínguez.

Jamás se me habría ocurrido meter en el mismo saco a Pachelbel y Xavi, pero le veo toda la lógica del mundo.
Vaya desde aquí el reconocimiento de un colchonero recalcitrante como yo a una persona inteligente, educada y honesta, como Pep; y a unos jugadores que han demostrado ser el mejor equipo del mundo y que nos han hecho disfrutar hasta a los no culés de lo que realmente debe ser el espectáculo del fútbol.

Digo yo, que si las cosas le siguen saliendo mal con Mourinho (así lo deseo), el que va a tener referente musical va a ser Florentino, que debería acabar inmolándose como Brünnhilde...

Titus dijo...

Gracias por tu comentario Atticus. Reconocer los méritos ajenos más allá de forofismos hacia uno u otro equipo te honra. Yo también me sorprendí por la comparación de Pachelbel con Xavi, pero está acertada, ¿eh?

GLÒRIA dijo...

Fantàstic Post Titus! Jo també vaig descubrir Martí Domínguez gràcies a l'Assur. L'article és esplèndit.
No sóc amant de futbol i em desagrada la histèria que desperta en alguns però sé que és un espectacle i que, quan és bon futbol, no està gens lluny d'un bon concert. Recordo el memorable gol de Messi sortejant tretze obstacles. El recordo i no crec que l'oblidi.
Quant a Pep Guardiola li tinc un gran apreci d'ençà que era un vailet eixorit i somrient que enamorava el públic.
Amb afecte, Imperator!

Titus dijo...

Al final l'art és art, ja siga a la sala de concerts o als estadis de futbol on té lloc. Cel·lebre que t'haja agradat l'article.

Barbebleue dijo...

Lo del fútbol como arte sinceramente me parece un exceso; otro es comparar a Xavi con Pachelbel, y lo de Pep como Böhm o Karajan no sé si le hacen justicia. Ahora bien si queremos espectáculo lo mejor es que Mou se traiga a Balotelli...

maac dijo...

Un poco lioso mezclar compositores y directores.
El fútbol siempre tiene la misma partitura con un amplio margen para la improvisación.
Esto lo han hecho tantas veces con el toreo que porque lo hagan ahora con el fútbol no nos vamos a escandalizar.

Titus dijo...

Barbebleue, en circunstancias normales podría estar de acuerdo con lo exagerado de la comparación, pero en plena alegría post-liguera prefiero entregarme al exceso. En lo que sí estoy plenamente de acuerdo es en lo mal escogidos que están los directores con los que compara a Pep. Yo habría escogido a Abbado, Karajan es claramente Van Gaal.

Maac, es verdad, si hay quien considera que el toreo es arte, como no decir lo mismo del fútbol, que además no es moralmente reprobable ni estéticamente truculento.

Joaquim dijo...

Que et puc dir amic Titus?
En primer lloc que el Barça de Guardiola ja saps que per a mi és música celestial. Tot i que l'article és enginyós, el trobo una mica forçat amb calçador, però qualsevol lloa al Pep i als homes que dirigeix, em sembla poca, petita i insignificant, comparada amb les proeses que han arribat a fer en aquest parell d'anys que han fet història, no tan sols a can Barça, sinó al món, sense ànim de voler ser partidista o presumptuós.
L'any vinent, com ja a punteu, promet ser interessant. Mou és un gran entrenador, amb lo del antifutbol no hi estic gaire d'acord, ara, és un futbol que no m'interessa gaire, però no hi ha cap dubte que és futbol i no hem d'oblidar que enguany ha fet el triplet a Itàlia.
Un altre cosa és el tipus, la persona, la imatge. És la ideal per als seguidors blaugranes, és una veritable bestia negra, tipus Hugo Sánchez, d'aquells personatges que de no existir, els hauríem de crear, son de manual.
Estic anhelant veure les confrontacions al camp i a les rodes de premsa. Ens donaran, de ben segur, motius per comparar la Lliga, amb la Tetralogia wagneriana.

paco dijo...

hola titus, al méu bloc tens una chicoteta resposta al téu comentari, tan sólament cal dirte que en els méus videos sempre posse corals y cantants del méu poble.....bén encontrat titus un plaer.....salutaçiós paco

Titus dijo...

Joaquim, una cosa hem d'agrair-li a Florentino: després d'haver fitxat el jugador més antipàtic del món l'any passat, enguany ha fitxat l'entrenador més antipàtic. Gràcies a ell, la Lliga ha adquirit connotacions èpiques, wagnerianes com tu dius.

Paco, gràcies per la resposta, l'acabe de llegir ara mateix.

Assur dijo...

Perdoneu que em fiqui pel mig sense ser massa seguidor del futbol, però em fa l'efecte que la premsa ja s'està fregant les mans només de pensar en els possibles titulars de la temporada que ve, ja que és gairebé segur que Mourinho els donarà força carnassa. De tota manera, però, no crec, i vull suposar, que en Guardiola caigui en aquest parany mediàtic tipus “Sálvame” però en versió futbol.

I d'això que dius, Joaquim, del calçador, ja en parlarem tu i jo a soles. ;)

Titus dijo...

Tant de bó la premsa tinga prou amb els titulars que els donarà Mourinho i així no s'hauran d'inventar conspiracions fictícies com ara el famós "Villarato".

Assumpta dijo...

Et felicito pel post! ;-) N'Assur me'l va linkar al meu blog i he vingut a llegir-lo ;-)

Jo sóc culé des de sempre, així que no tinc tan de mèrit... Ara bé, la satisfacció que dóna tenir un entrenador com ell ens fa anar amb un somriure d'orella a orella constant :-))

Titus dijo...

Gràcies, Assumpta, i benvinguda a l'imperi. Hauriem de donar un premi a l'Assur per la tasca d'intermediari blogaire que fa, eh?