martes, 21 de septiembre de 2010

Final y principio con Die Walküre


Para los docentes, como el que suscribe, los años no acaban en diciembre ni empezan en enero, sino que acaban y empiezan en septiembre. Acaban tras los exámenes de septiembre, cuando uno vuelve de las vacaciones al centro en el que ha estado durante todo el curso y empiezan cuando, tras las evaluaciones, uno se prepara para afrontar un nuevo curso escolar, ya sea en el mismo centro o en uno nuevo. En mi caso, ha sido en uno nuevo, que en principio estaba muy lejos de mi casa y me obligaba a trasladarme y prácticamente a dar por cerrado el blog hasta poder estabilizar mi situación. Afortunadamente, a última hora y de forma casi milagrosa me he podido librar del exilio y puedo volver a casa y escribir con regularidad. Con esta entrada, por lo tanto, cerramos un curso bloguero y empezamos otro, igual que en las óperas se cierra un acto y se abre el siguiente. Y para ilustrar musicalmente este momento, recurriremos a la que para mí es la mejor transición entre dos actos que jamás se haya compuesto.

Al final del primer acto de la ópera Die Walküre de Richard Wagner, Sieglinde reconoce en el extranjero que ha entrado en su casa a su hermano y amante y le da el nombre de Siegmund (protección victoriosa). Sólo él puede extraer la espada Nothung del tronco en el que años antes la clavó su padre, Wälse (que en realidad es el dios Wotan). Tras extraerla, Siegmund abraza a Sieglinde y canta "Novia y hermana eres para el hermano: ¡florece así, pues, sangre de los welsungos!", y el acto se cierra con un apasionado crescendo orquestal mientras los hermanos huyen juntos. Este es uno de esos fragmentos mágicos que se dan muy de vez en cuando en la música, capaz de emocionar hasta a las piedras. Ya sé que la música de Wagner causa cierto rechazo en muchos aficionados, pero incluso para ellos, quien escuche esto y no acabe con el corazón en un puño debería hablar urgentemente con un cardiólogo porque algo no va bien.

Escuchamos este fragmento en las voces de Peter Seiffert (Siegmund) y Petra Maria Schnitzer (Sieglinde), con Zubin Mehta dirigiendo a la Orquestra de la Comunitat Valenciana. La dirección de escena corre a cargo de Carlus Padrissa, con La Fura dels Baus. Elijo este vídeo porque yo estuve allí y pude gozarlo en vivo.



Y si el primer acto de Die Walküre tiene un cierre espectacular, lo mismo podemos decir de como se abre el segundo acto. Wagner parte de la misma célula que cierra el primer acto para abrir el segundo, desarrollándola y transformándola de forma que se va alejando de su ámbito natural para dar paso, con la entrada de los timbales, a una melodía que ya forma parte del imaginario popular y que será la misma que, más tarde, abrirá el tercer acto con la cabalgata de las valquirias. Si escuchamos el final del primer vídeo y el principio del segundo seguidos veremos que encajan, a pesar de que entre el uno y el otro ha habido una pausa. Y cuando uno vive esto en el teatro se consigue el efecto mágico de que la pausa desaparece de la memoria y la atención del espectador vuelve a estar enfocada en lo que ocurre sobre las tablas desde el primer compás, como si la música nunca se hubiese detenido.

En el siguiente vídeo, procedente de la misma función que el anterior, escucharemos a Juha Uusitalo (Wotan) y a la soprano Jennifer Wilson (Brünnhilde), ante quien debemos arrodillarnos y adorarla como la gran Brünnhilde del siglo XXI. Sí, Joaquim y Maac, vosotros también.


Vídeos de pelagohippos01

20 comentarios:

maac dijo...

Me alegro de tu vuelta, me encontraba casi semisolo.

Atticus dijo...

¡Salve Imperator!.
¡Qué alegría tenerte por aquí otra vez! y sobre todo comprobar que la madeja se ha conseguido desliar un poco.

Dsede luego nada mejor para este cierre y comienzo de curso que esta Die Walküre que tuvimos el placer de poder disfrutar en directo... aah, qué tiempos aquellos en que Wagner venía a Les Arts...

Totalmente de acuerdo en que a quien el final del acto I no le emocione no es persona sino cosa o Conseller roncante.
Respecto a la Wilson, apoyo la moción (ya lo sabes), al menos hasta San Ambrosio en que se inaugura como Brühnnilde la Stemme.

Lo dicho, celebro verle por aquí.

Un abrazo

Joaquim dijo...

Me'n alegro del teu retorn, però això no vol dir que accepti segons quines coses. Tu ja m'entens.
No és una qüestió d'esperar la Stemme, com diu ATticus, és que si la Brünnhilde del XXI ha d'esser així de glacial i inexpressiva, jo em passo a Monteverdi.
Ai Senyor, estic tan content del teu retorn, que dic unes coses....

Titus dijo...

Maac, más vale semisolo que semi-mal acompañado, aunque para el caso...

Atticus, qué tiempos aquellos en los que había Wagner en Les Arts. Y sólo hace un par de años, quién iba a decir que se iba a venir todo abajo. Espera... ah, sí, nosotros lo decíamos.

Joaquim, si gràcies a la Wilson et passes a Monteverdi ja tindràs dues coses que agraïr-li: ser la millor walkiria del segle XXI i haver-te fet gaudir per fi d'un dels més grans genis de la música.

Barbebleue dijo...

Para las transiciones, y otras cosas, no hay nada como la "polifonía orquestal" wagneriana...
Respecto a la Wilson, lo podríamos dejar en la mejor Brunilda del 2009!?

GLÒRIA dijo...

Titus!
Estic molt contenta de que hagis pogut tornar tan aviat. Jo no sóc docent però sempre tinc la impressió de que l'any va de setembre-octubre a maig-juny. La resta és l'estiu. Temps de festa.
Tot i que he fet importants avenços amb Wagner les dues escenes que proposes no són, ni de lluny, les que he aprés a preferir. No, la mort d'amor d'Isolda és molt bonic però tampoc. Sóc molt lohengriniana i tanniana. Em diverteixen les discussions que teniu amb la Wilson i l'Stemme. Ja us ho fareu.
Ben retornat siguis!

Titus dijo...

Barbe, el vídeo es del 2007. Dejémoslo en la mejor Brunilda en lo que llevamos de siglo, a la espera de que surja otra mejor (si surge).

Glòria, el primer acte de Die Walküre ha de ser el teu proper pas, ja veuràs com és impressionant. El segon acte reconec que és fa més dur, encara que conté moments sublims.

Assur dijo...

De moment, amic Titus, no penso anar a veure el meu cardiòleg, i menys encara després d'haver escoltat aquests dos magnífics fragments.

Jo no sóc anti-wagnerià, però sé reconèixer que no tota la seva música m'arriba, i no és cap menyspreu envers ell quan dic que a segons quins fragments se'm fa molt avorrit. L'única òpera d'ell que he escoltat tota seguida -i moltes vegades- és “El vaixell fantasma”, però el “Tristany i Isolda”, per exemple, se'm fa molt feixuga ja des d'un bon començament i no hi ha forma de superar-ho, però, veus?, en canvi la mort d'Isolda em fa posar “la gallina de piel”, i totes les obertures, i àries com “In fernem Land” o “Mein lieber Schwan”, i la cavalcada de les walkíries...

Que és un gran músic, això no ho he posat en dubte mai, tot al contrari, però em costa pair-lo i em pots ben creure que hi he posat -i en continuaré posant- molta voluntat, però de moment el gaudeixo només, per entendre'ns, en els discs tipus antologies.

De tota manera, pensa que no fa pas massa anys que de l'òpera només m'agradava, també per entendre'ns, “La dona inmòbile” i, ara, els amics que d'òpera no hi entenen ni un borrall es pensen que en sóc tot un expert. :))

Una abraçada i celebro que hagis pogut solucionar el problema dels desplaçaments. Me n'alegro com a seguidor del blog, però sobretot me n'alegro per tu i per la teva família que ben aviat creixerà amb la desitjada nouvinguda.

Titus dijo...

Assur, a mi Wagner m'agrada molt, però també reconec que la concissió no era una de les seues virtuts i que possiblement les seues obres guanyarien encara més si haguera tingut aquest dó. Però hi podem trobar fragments, actes sencers de vegades, on tot està al seu lloc, no sobra ni una nota, i el primer acte de Die Walküre és un d'ells. El segon acte, en canvi, ja no, doncs el monòleg de Wotan conté una recapitulació del que va passar a Das Rheingold que no aporta massa musicalment i es fa pesat des del punt de vista narratiu.

Tot i així, per molts les obres de Wagner són perfectes com són i no sel's fan mai pesades, encara que duren cinc hores, i és que al final tot és molt subjectiu. Jo reconec que mai he sentit el temps passar tan lentament com quan escolte el Rossini seriós. La donna del lago no sé quant durarà, però la meua apreciació és que dura sis o set hores, i Armida encara més. En canvi segur que a tu no se't fan llargues.

Per una altra part, ja et pots imaginar com estic de content per haver pogut restar a prop de casa (tampoc tant, a 60 km, però puc anar i tornar tots els dies), després d'haver estat a un pas d'haver acabat a la província d'Alacant.

Assur dijo...

Saps que se m'ha posat, però de cop, eh?, "de la piel gallina" quan he llegit que "Armida" se't feia eterna?..., i és que és una d'aquelles òperes que no em canso mai d'escoltar.

I és el que dèiem, tots tenim els nostres gustos i no crec que el fet que t'agradi més un compositor o una òpera que no pas un o una altra no vol dir absolutament res.

La meva formació musical es nul·la, i quan dic nul·la és perquè ho és del tot, i creu-me que em sap greu no poder gaudir, com vosaltres, amb compositors com Wagner o Strauss, però això ens passa a tots i per a mi mai serà motiu de discussió. Jo hi continuaré posant voluntat, i et faré cas amb això que em dius de la Walkíria, de la qual només en coneixia la cèlebre cavalcada.

Barbebleue dijo...

Titus, por el noroeste vamos algo retrasados: yo la escuché, y la vi, en el 2009 en el Sigfried de la OSG. Fue mi mejor valquiria de ese año, claro que teniendo a la Watson en Bayreuth...

kalamar dijo...

Ave Titus, Loligo te saluta.
Què millor que començar el curs amb la Valkíria, una de les meves favorites, encara que com dius, en Wotan està pesadet al 2n acte. Segur que disfrutàreu molt a Les Arts amb aquests bessons rastaires i antisistema. Quan la butxaca m'ho permeti m'hauré de comprar els dvd.
Que tinguis un bon curs.
Una nova seguidora,
klmr

Titus dijo...

Assur, no és questió de formació musical, ja que la meua també és nul·la, és més una questió d'afinitats, i no passa res, cadascú és com és. El problema arriba quan algú dona el pas de deixar de dir "a mi no m'acaba d'arribar el compositor X" i passa a dir "el compositor X és un pesat" o pitjor encara "el compositor X és un pesat i els que diuen que els agrada són uns snobs", i això no passarà mai ací perquè som gent educada. Hi ha altres llocs a internet, alguns dels ací presents soliem frequentar-los, on aquestes barbaritats són el pa nostre de cada dia.

Barbe, ya me avisarás cuando escuches una valquiria mejor. La gran esperanza está puesta en Stemme, ojalá se cumpla. Watson, efectivamente, no está al nivel ni de lejos y las Theorin, Herlitzius y demás son incapaces de dar un agudo afinado y sin gritar, y así no se puede cantar este papel.

Kalamar, benvinguda al blog. El DVD de Les Arts és una de les millors opcions que pots trobar a la venda, el repartiment supera clarament els dels últims anys de Bayreuth i en general tots estan, com a mínim, correctes. Alguns, com Seiffert al primer vídeo i Wilson al segon, molt més que correctes. La direcció de Mehta a mi em pareix excel·lent, molt lírica i transparent, traent el millor de la fantàstica orquestra de Les Arts. I l'escena de la Fura dels Baus és tot un encert, només cal veure el principi del segon vídeo, amb aquestes imatges projectades al darrere de la Wilson, per comprovar la seua espectacularitat. Per cert, si Helga no ens ha enganyat en uns pocs anys es tornarà a oferir a Les Arts el cicle sencer, una gran oportunitat per gaudir-ho en viu.

Espere seguir contant amb els teus comentaris.

Atticus dijo...

Suscribo el primer párrafo de tu último comentario de principio a fin, Titus. Y no sólo en foros, también hay blogs que... telita...

Bueno, el hecho es que entraba sólo para felicitarte por tu optimismo:"si Helga no ens ha enganyat en uns pocs anys es tornarà a oferir a Les Arts el cicle sencer".
Hago votos contigo para que cumpla su palabra, aunque visto el panorama de Les Arts últimamente, me parece que más bien pintan bastos.
Lo que sí parece que se va confirmando es la visita a Barcelona del Festival de Bayreuth en 2012, como ha informado hoy Mei en su blog:

http://gtltornt.wordpress.com/2010/09/26/el-festival-de-bayreuth-en-barcelona/

Atticus dijo...

La única lástima del DVD de "Die Walküre" es que no grabasen la Sieglinde de Westbroek. Insuperable hoy por hoy.

Titus dijo...

Sí, Atticus, es una lástima. Lo ideal habría sido sacar a la venta la pareja de welsungos del primer ciclo, Kerl-Westbroek, más equilibrada que Seiffert-Schnitzer, donde ella es el precio que hay que pagar por tenerlo a él y menos geriátrica que Innombrable-Westbroek.

elPac dijo...

I ja que parles del Wagner, t'envie l'enllaç de la ressenya d'una novel·la que pot ser t'interesse:

http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com/2010/08/verdi-la-novella-de-lopera-franz-werfel.html

És un plaer seguir el teu bloc. Gràcies.

Titus dijo...

Hola, elPac, sempre és un plaer llegir els teus comentaris. D'aquesta novel·la n'havia sentit parlar, però no recordava el nom (i mira que és fàcil). Sembla molt interessant, com també ho sembla el blog en el que veig que col·labores i que passe a ennllaçar.

Ilia Rájel dijo...

¡Bello! Muchísimas gracias por esto. Es mi primer acercamiento serio a la ópera y ya lo estoy disfrutando como si lo viese en directo. Un saludo.

Titus dijo...

Gracias a tí por tu comentario, Ilia Rájel. Espero servirte de ayuda en ese acercamiento a la ópera y seguir contando con tus visitas y tus comentarios.