Llegint El País aquest migdia m'he trobat un article de Martí Domínguez titulat Pachelbel i presidit per una fotografia on es podia veure a Pep Guardiola i José Mourinho (la mateixa que teniu damunt d'aquestes línies). Intrigat per la relació entre el músic barroc i els entrenadors de futbol he llegit l'article, que m'ha agradat molt (no sé si perquè s'ho val o perquè apel·la al meu sentiment blaugrana, exaltat després del recent títol lliguer) i he decidit que potser seria adient copiar-lo ací per veure si a vosaltres també vos arriba aquesta comparació entre l'art musical i el futbolístic.
Pachelbel
Em diverteix saber que Eliseu Climent s'ha fet futboler des que va dinar un dia amb Pep Guardiola, acompanyat per Lluís Llach. Imagine que un àpat amb Guardiola pot doblegar la voluntat més ferma, i que desprès d'això s'ha de seguir corprés, i absolutament entregat, la Lliga, la Champions o la Copa del Rei. Mai no he tingut l'ocasió de parlar amb l'entrenador del Barça, però haig de dir que des que hi és entrenant aquell equip que és més que un club, a mi m'ha passat si fa no fa el mateix que a Eliseu, i m'he convertit a aquesta religió guardiolesca. Des de fa dos anys seguisc tants partits del Barça com puc, i fins i tot faig estranyes combinacions per veure els partits retransmesos per aquell canal d'Internet que es diu Justin, i que per a un lletraferit aporta emocions evidents. Pense que no hi ha entrenador en la història del futbol espanyol més impressionant que ell, i ho pense des del dia que va jugar contra l'Inter de Milà, quan la comparació amb Mourinho va quedar a la vista de tothom. Guardiola va perdre però va guanyar, i Mourinho va guanyar però va perdre. Així són les coses del futbol, perquè cadascú va desplegar el seu estil, i la comparació no va deixar cap dubte. Mourinho és l'antifutbol, tediós, plumbi, malcarat i fatu; Guardiola és una coreografia, un ball, un colossal ballet futbolístic. És Mozart, per colps Txaikovski, o fins i tot Bach: la posada en marxa d'una insospitada arquitectura, amb les fugues de Messi, els contrapunts de Pedro, les notes inesperades de Bojan, el cànon pachelbelià de Xavi. Potser Pellegrini siga un bon entrenador, però en el seu equip té massa primers violins, i ningú no sap a què juga, ni quin és el seu estil: depén del dia i de les circumstàncies. En canvi, el Barça sempre interpreta més o menys el mateix partit, sempre és ell, perquè rere seu sempre hi és Guardiola, i funciona com un immens engranatge, sota la batuta d'aquest Karl Bohm o d'aquest Karajan de Santpedor. I allò desperta tota l'admiració dels qui estimem l'art, i ens condueix a voler saber més, a informar-nos, a llegir les planes d'esport, i a veure partits de futbol que mai no hauriem sospitat (cal estar alerta, saber quins seran els rivals, quins són els jugadors del Valladolid o el Xerés). I d'aquesta manera hem caigut en la xarxa de Guardiola, ens hem fet culers, hem gaudit durant tot un any amb els seus partits. Per primera vegada amb molt de temps, lamentem que la Lliga s'haja acabat, com es lamenta quan un bon llibre arriba a l'última plana. Si llegir és rellegir, aquest futbol també caldrà revisitar-lo: estic segur que d'ací a uns quants anys retornaré a assaborir les seues planes més brillants. Ara tan sols desitge que Mourinho fitxe pel Madrid. Així quedarà ben clar que a més Mourinho, més Barça.
Em diverteix saber que Eliseu Climent s'ha fet futboler des que va dinar un dia amb Pep Guardiola, acompanyat per Lluís Llach. Imagine que un àpat amb Guardiola pot doblegar la voluntat més ferma, i que desprès d'això s'ha de seguir corprés, i absolutament entregat, la Lliga, la Champions o la Copa del Rei. Mai no he tingut l'ocasió de parlar amb l'entrenador del Barça, però haig de dir que des que hi és entrenant aquell equip que és més que un club, a mi m'ha passat si fa no fa el mateix que a Eliseu, i m'he convertit a aquesta religió guardiolesca. Des de fa dos anys seguisc tants partits del Barça com puc, i fins i tot faig estranyes combinacions per veure els partits retransmesos per aquell canal d'Internet que es diu Justin, i que per a un lletraferit aporta emocions evidents. Pense que no hi ha entrenador en la història del futbol espanyol més impressionant que ell, i ho pense des del dia que va jugar contra l'Inter de Milà, quan la comparació amb Mourinho va quedar a la vista de tothom. Guardiola va perdre però va guanyar, i Mourinho va guanyar però va perdre. Així són les coses del futbol, perquè cadascú va desplegar el seu estil, i la comparació no va deixar cap dubte. Mourinho és l'antifutbol, tediós, plumbi, malcarat i fatu; Guardiola és una coreografia, un ball, un colossal ballet futbolístic. És Mozart, per colps Txaikovski, o fins i tot Bach: la posada en marxa d'una insospitada arquitectura, amb les fugues de Messi, els contrapunts de Pedro, les notes inesperades de Bojan, el cànon pachelbelià de Xavi. Potser Pellegrini siga un bon entrenador, però en el seu equip té massa primers violins, i ningú no sap a què juga, ni quin és el seu estil: depén del dia i de les circumstàncies. En canvi, el Barça sempre interpreta més o menys el mateix partit, sempre és ell, perquè rere seu sempre hi és Guardiola, i funciona com un immens engranatge, sota la batuta d'aquest Karl Bohm o d'aquest Karajan de Santpedor. I allò desperta tota l'admiració dels qui estimem l'art, i ens condueix a voler saber més, a informar-nos, a llegir les planes d'esport, i a veure partits de futbol que mai no hauriem sospitat (cal estar alerta, saber quins seran els rivals, quins són els jugadors del Valladolid o el Xerés). I d'aquesta manera hem caigut en la xarxa de Guardiola, ens hem fet culers, hem gaudit durant tot un any amb els seus partits. Per primera vegada amb molt de temps, lamentem que la Lliga s'haja acabat, com es lamenta quan un bon llibre arriba a l'última plana. Si llegir és rellegir, aquest futbol també caldrà revisitar-lo: estic segur que d'ací a uns quants anys retornaré a assaborir les seues planes més brillants. Ara tan sols desitge que Mourinho fitxe pel Madrid. Així quedarà ben clar que a més Mourinho, més Barça.
Si vos ha agradat, teniu més informació sobre Martí Domínguez a Ca l'Assur.
